Estimat Indignat,
T'escric aquesta carta per al·lusions al teu comentari del 09 de juliol de 2007, a les 13:52, a l'article Dèficit fiscal (2) del Claustre de Shangri-La en el que ens qualifiques d'exemplars als qui de vegades ens hauria de caure la cara de vergonya. Com que aquest article ja no estava en primera plana, he de donar les gràcies a l'Espia que ens va avisar a n'Oreneta i a mi de les teves paraules i que en Francesc Sintes ja havia contestat. Primer havia pensat de no fer-ne ni cas. Després que et podria haver contestat qualsevol cosa sense pensar massa, però reflexiu com som, he preferit esperar i fer-ho des d'aquí, en calma.
Primer de tot, t'agraesc que comencis el comentari afirmant que "avui no insultaré ningú" perquè així deixes clar que no ens consideres ni a mi ni a n'Oreneta ni a "tota la pesca" com a persones, sinó com a especímens que pots qualificar d'exemplars sense contradir-te en el teu propòsit de no insultar. I en segon lloc, dius que ens hauria de caure la cara de vergonya i no dius perquè. Ho hauré d'endevinar?
Resulta curiós que en parlar d'economia i de balances fiscals (Per què l'Estat no les deu voler publicar? Encara no han tingut temps de decidir amb quins criteris ens les calculen? Quin misteri!) ens parlis de treballadors murcians i estremenys que ningú ha criticat i a qui ningú vol cap mal. És que creus que els problemes de murcians i estremenys són culpa dels catalanistes menorquins? Perquè jo no crec que els nostres problemes siguin ni culpa ni responsabilitat dels espanyolistes estremenys, sinó només nostra. De què esteim parlant, llavors? De política, naturalment! En el fons, seguim tractant de les referències geogràfiques i culturals amb les que ens identificam.
T'ha de quedar clar que si en un Estat independent dels Països Catalans les Illes Balears tinguessim el mateix dèficit fiscal que tenim ara pel fet d'ajudar al desenvolupament de comarques rurals del Principat o de l'interior del País Valencià, tot i que no seria el cas, la situació seria igual d'injusta, de criticable i de denunciable. I més si aquesta ajuda al final a qui més beneficia és al "terratinent aristòcrata castellà o estremeny" o als cacics que tu mateix critiques i que no han de suportar l'esforç fiscal a què ens veim sotmesos els treballadors de les colònies mediterrànies de la Gran Castella, siguin nascuts aquí o hagin vingut per treballar i guanyar-se el pa.
Què és el que realment t'indigna tant, llavors? T'indigna que volguem decidir ser solidaris amb la Creu Roja, amb Amnistia Internacional, amb Intermon, amb Albània, Costa d'Ivori o Nicaragua abans que amb Cáceres o Badajoz? És la unitat espanyola el que realment et preocupa? La solidaritat és una cosa i la presa de pèl una altra de ben distinta.
Dius que no ets catalanista i que no ho seràs mai, ni tens perquè ser-ho. Tu sabràs. En Francesc t'explica que li agrada el flamenc, els toros i el castellà, que havia estat del Madrid i anticatalà. A mi no m'agrada ni el flamenc ni els toros, m'agraden les llengües en general, i no he estat mai del Madrid. Però et diré una cosa, jo també vaig ser anticatalà. I vaig deixar de ser-ho quan vaig començar a pensar per mi mateix i a entendre que les premisses d'aquest anticatalanisme que ens inculcaven de petits no eren certes i fins i tot perjudicials pel nostre país. Quan he de dir quina és la meva identitat em consider ciutadellenc i menorquí, però vaig assumir la meva catalanitat en un procés de reflexió com el vincle que ens uneix i compartim amb la resta de les Illes Balears i Pitiüses, amb Catalunya i el País Valencià. Actituds n'hi ha moltes i de tot tipus, però hi ha comportaments que van més enllà de l'àmbit individual i són autèntiques barreres sociològiques. Trobaràs cap supermercat dels Països Catalans que et convidi a visitar la seva secció de "productes no castellans", per exemple? Rebrà mai una empresa amb seu a Madrid cartes de menorquins dient-los que no volen saber res dels seus serveis mentre la Comunitat de Madrid recapti l'IVA que pagam nosaltres aquí? Perquè ells sí que ho fan, i amb aquests veïns així ens va...
Mentrestant, ja som 50 menorquins dels que tenim internet que demanam un Estat propi. Et semblarà que som pocs, però fa dos mesos erem 37. Quants serem d'aquí a final d'any: 55, 75, 100...? I d'aquí un any? Anam sumant. I en el món que neix amb les noves tecnologies tenim la presència i els mitjans d'expressió que no deus estar acostumat a sentir mirant Telecinco o llegint El Mundo o El País. I per molt que us indigneu, som aquí i aquí estarem. I de cada vegada més!
Ja m'imagin que per tu som l'encarnació del mal. Però saps que et dic? Deixa't seduir pel costat fosc... De bon rotllo eh?
Atentament,
Talaiòtic
T'escric aquesta carta per al·lusions al teu comentari del 09 de juliol de 2007, a les 13:52, a l'article Dèficit fiscal (2) del Claustre de Shangri-La en el que ens qualifiques d'exemplars als qui de vegades ens hauria de caure la cara de vergonya. Com que aquest article ja no estava en primera plana, he de donar les gràcies a l'Espia que ens va avisar a n'Oreneta i a mi de les teves paraules i que en Francesc Sintes ja havia contestat. Primer havia pensat de no fer-ne ni cas. Després que et podria haver contestat qualsevol cosa sense pensar massa, però reflexiu com som, he preferit esperar i fer-ho des d'aquí, en calma.
Primer de tot, t'agraesc que comencis el comentari afirmant que "avui no insultaré ningú" perquè així deixes clar que no ens consideres ni a mi ni a n'Oreneta ni a "tota la pesca" com a persones, sinó com a especímens que pots qualificar d'exemplars sense contradir-te en el teu propòsit de no insultar. I en segon lloc, dius que ens hauria de caure la cara de vergonya i no dius perquè. Ho hauré d'endevinar?
Resulta curiós que en parlar d'economia i de balances fiscals (Per què l'Estat no les deu voler publicar? Encara no han tingut temps de decidir amb quins criteris ens les calculen? Quin misteri!) ens parlis de treballadors murcians i estremenys que ningú ha criticat i a qui ningú vol cap mal. És que creus que els problemes de murcians i estremenys són culpa dels catalanistes menorquins? Perquè jo no crec que els nostres problemes siguin ni culpa ni responsabilitat dels espanyolistes estremenys, sinó només nostra. De què esteim parlant, llavors? De política, naturalment! En el fons, seguim tractant de les referències geogràfiques i culturals amb les que ens identificam.
T'ha de quedar clar que si en un Estat independent dels Països Catalans les Illes Balears tinguessim el mateix dèficit fiscal que tenim ara pel fet d'ajudar al desenvolupament de comarques rurals del Principat o de l'interior del País Valencià, tot i que no seria el cas, la situació seria igual d'injusta, de criticable i de denunciable. I més si aquesta ajuda al final a qui més beneficia és al "terratinent aristòcrata castellà o estremeny" o als cacics que tu mateix critiques i que no han de suportar l'esforç fiscal a què ens veim sotmesos els treballadors de les colònies mediterrànies de la Gran Castella, siguin nascuts aquí o hagin vingut per treballar i guanyar-se el pa.
Què és el que realment t'indigna tant, llavors? T'indigna que volguem decidir ser solidaris amb la Creu Roja, amb Amnistia Internacional, amb Intermon, amb Albània, Costa d'Ivori o Nicaragua abans que amb Cáceres o Badajoz? És la unitat espanyola el que realment et preocupa? La solidaritat és una cosa i la presa de pèl una altra de ben distinta.
Dius que no ets catalanista i que no ho seràs mai, ni tens perquè ser-ho. Tu sabràs. En Francesc t'explica que li agrada el flamenc, els toros i el castellà, que havia estat del Madrid i anticatalà. A mi no m'agrada ni el flamenc ni els toros, m'agraden les llengües en general, i no he estat mai del Madrid. Però et diré una cosa, jo també vaig ser anticatalà. I vaig deixar de ser-ho quan vaig començar a pensar per mi mateix i a entendre que les premisses d'aquest anticatalanisme que ens inculcaven de petits no eren certes i fins i tot perjudicials pel nostre país. Quan he de dir quina és la meva identitat em consider ciutadellenc i menorquí, però vaig assumir la meva catalanitat en un procés de reflexió com el vincle que ens uneix i compartim amb la resta de les Illes Balears i Pitiüses, amb Catalunya i el País Valencià. Actituds n'hi ha moltes i de tot tipus, però hi ha comportaments que van més enllà de l'àmbit individual i són autèntiques barreres sociològiques. Trobaràs cap supermercat dels Països Catalans que et convidi a visitar la seva secció de "productes no castellans", per exemple? Rebrà mai una empresa amb seu a Madrid cartes de menorquins dient-los que no volen saber res dels seus serveis mentre la Comunitat de Madrid recapti l'IVA que pagam nosaltres aquí? Perquè ells sí que ho fan, i amb aquests veïns així ens va...
Mentrestant, ja som 50 menorquins dels que tenim internet que demanam un Estat propi. Et semblarà que som pocs, però fa dos mesos erem 37. Quants serem d'aquí a final d'any: 55, 75, 100...? I d'aquí un any? Anam sumant. I en el món que neix amb les noves tecnologies tenim la presència i els mitjans d'expressió que no deus estar acostumat a sentir mirant Telecinco o llegint El Mundo o El País. I per molt que us indigneu, som aquí i aquí estarem. I de cada vegada més!
Ja m'imagin que per tu som l'encarnació del mal. Però saps que et dic? Deixa't seduir pel costat fosc... De bon rotllo eh?
Atentament,
Talaiòtic
Entrades
10 comentaris:
Bona resposta Talaiòtic. Val a dir que vaig deixar de ser anticatalanista als 15 anys. Tanmateix, admet que als 14 quan van posar una bandera catalana a Alaior (curiosament ho va fer l'alcalde Pons Timoner el 1975!!!) em va agafar cosa. Ara la posaria jo mateix.
Francesc Sintes
És curiós com evolucionam les persones. Jo record haver passat per diferents fases cap a la mateixa edat: com que no m'identificava com a espanyol, vaig passar a voler la independència de Menorca, després vaig pensar que millor que ens independitzassim totes les Illes Balears, i al final em vaig decidir per una confederació de tots els Països Catalans, com de fet sempre havia estat fins que vam passar a formar part de l'Imperi Britànic.
Quan veig els arguments que empren molts anticatalanistes em semblen criatures que encara tenen molt de camí per recórrer...
La llavor s'estén, encara que ens tirin tones de sal damunt la nostra terra. Gràcies, Talaiòtic, pels teus articles tan raonats i lúcids.
De res, anònim. Estic content que t'agradin els meus articles. La llavor s'estén, les visites al bloc augmenten, i el subministrament elèctric falla cada dia a Ciutadella. L'IVA de GESA-ENDESA també deu anar a la Comunidaz de Madriz és ver?
Parlant de dèficit fiscal, heu vist l'actualització del document de Catalunya Acció sobre l'espoli dels Països Catalans a juny de 2007? Si no havieu vist l'anterior versió, no us la perdeu ara...
Veig que l'Indignat encara no t'ha contestat, he, he... Si el veig en algun fòrum li diré que no es faci es "longuis", amb el teu permís!
Com vulguis Pere. Tal vegada s'està pensant la resposta, o tal vegada no ha vist l'article, o tal vegada no pensa contestar. M'és indiferent.
RESPOSTA? DE L'INDIGNAT
Crec que no meresc tanta atenció. I si contest només és per deferéncia (se esser de vegades educat) i a que el títol del comentari fa refencia a que es una carta "oberta".
Pel que veig en la vida només hi ha dos bandos. Hi sempre hi ha d'haver dos bandos. I que han d'estar enfrontats i odiar-se necesariament. Els bons i els dolents; no hi ha terme mig,; o estás en un o ets dels altres. I un sempre ha d'aguanyar humiliant a l'altra.
Avui que`en el mon occidental han mort les idees que podriem anomenar "d'esquerres" -de las que maldau- i tothom viu tant be, i els gran problemes de la gents son les variacions del tipus d'ìnterés de l'hipoteca, i els criteris de redistribució de la recaptació de l'IVA... els dos bandos son ara i aqui o catalanista o anticatalanista. Rics emprenedors i sacrificats versus putus acomodats subvencionats.
Donat que discrep -apart que quan insult no tinc raó ni perdó- de les vostres posicions, soc un maleït espanyolista, del Madrid per suposat, i devot d'en Manolo Escobar, na Pantoja, i tota la pesca.... que encara no he rebut lo meu (les lliçons corresponents, o que estic simplement malalt) per passarme a l'altra bando.
Els espanyolistes, guanyadors de la seva gran i criminal creuada certament que van tirar sal sobre la terra que varen conquerir i que tant odiaven, fent un carniceria gratuita, però per això no van vencer solsament als partidaris de l'Estat CAtalà, sinó a tot al poble defensor de la llibertat catalanistes i no catalanistes, poble sencill), en aquella època en que defensar Madrid era defensar Catalunya, hi així deian les consignes.
Però mentre, la bistia llampejant de la burguesia catalana (de la vasca ja coneixem la historia), refugiada a les seves luxoses segones residencies (per ells que sigui el poble explotat el que s'embruti), va esperar que passes el temporal i es va fer forta sobre les runes i la sal de la terra conquerida pels espanyolistes, adaptant-se sense problemes a les noves circumstancies. Evidentment, ells van creixer molt també amb en Franco; es van forrar. La resta, assessinats, exiliats i represalitats, i el fet de ser catalá no era ni molt menys l'unic rellevant. Sembla mentida haver de donar entendre aixó. I jo sempre hem consideraré hereu del bando vençut, i a la vegada no catalanista.
Pero per vosaltres aixo no basta: jo sempré seré un fatxa espanyol, putu, vividor i forofo de na Pantoja i en Manolo el del Bombo, i que beu vi amb canter.
Jo he estat a Madrid (hi he viscut), i certament he passat vergonya (i de vegades por) del que pensen i diuen segons quins exemplars respecta de tot el que te que veure amb el mon català (en el que ho allà m´hi considerava orgullós) però també enlloc m'he sentit millor acollit. Ni tant sols a la vostre cpital anhelada on catalans pijos m'han fet parlar amb castellà perque no m'entenien (be això també ho fan quan venen aqui a refrescar-se el cul). Però precisamente per això també m´ha fet avergonyir sentir les experiències dels que s'han atracat per la vostre capital anhelada i han sigut tractas amb característica prepoténcia per la genuina burguesia acomodada industrial catalana catalana. Res, que a Madrid (o Madriz como deis per insultar) la gent generalmente no s'aixeca i es fot a cantar el cara el sol davant una efigie d'en Franco. I a mi no m'agraden pelicules d'en Pajares i n'Esteso i consider que l'adjectiu "espanyolista" o "genuí espanyol" te una merescuda connotacio pejorativa. Que s'hauria de canviar; però que el fácil es fotre a tothom dintre el mateix sac.
Amb aixó vull dir que em sembla repugnant el que el video inclòs en el comentari reflexa; tant como el que s'acostuma a sentir a determinats recintes esportius catalans: el puta españa puta madrid que es qualcomo l'estribillo de l'himne del barça.
Pero ja se digui el que digui, jo sempre seré un espanyol fatxa vividor, fanátic de la siesta, i orgullós de formar part d'una reserva espiritual... etc
Actituds com les vostres, de crear irremisiblement bandos antagonics son les que provoquen les guerres; encara que aquesta evidentment no surtira rendible a la prepotent burguesia catalana (tal vegada millor seria dir barcelonina), no fos a embrutar-se. O si que li surtiria rendible? L'industria armementística va tenir el seu auge a CAtalunya (son molt llests).
Res, que encara no he evolucionat ni m'arribat el moment de la conversió, i que no se on conys es això del "Principat" i quin princep blau i magnanim ha de dirigir-lo.
No us passeu amb mi. I gracies per deixar-me opinar i expressar.
I disculpau les innumerables errades ortográfiques i de sintaxi, pèrò es que també soc objector a qualsevol "formació de l'esperit nacional" i no tinc cap del vostres certificats creditaius que expedeixen les JAC (Juntes d'Acció Catalanista?)
Adeu. I, per favor, no em feu massa cas.
PD.- Pels impacients: Vaig escriure una llarguísima resposta, amb molt millor estil que aquesta el dissabte -estil en el sentit estètic-; però per error meu no va quedar publicada, davant la meva decepció. Ja sabeu lo fotut que es això. Ara avui no tinc temps i escric recordant lo que vaig posar aquell dia, lo qual provoca una sensació insatisfactoria.
Per això, entre d'altres raons, queda tant caòtica. La substáncia emperò es la mateixa: porqueria espanyolista probablement segons vosaltres.
l'indignat
Indignat, intentaré ser breu, perquè tampoc tenc intenció d'encetar una discussió sobre opinions en què no estarem d'acord. Ens semblaríem a n'Agustí Cerdà i en ZP l'altre dia al debat de política general (de l'estat de la "nació" en diuen ells, de la seva nació és clar!).
Dius que quan insultes no tens raó ni perdó. Et confirm la primera però no la segona.
He dit alguna altra vegada que la realitat és polièdrica i pluridimensional i que no té només dues cares, pel que la amb simplificació dels dos bàndols que sembla que m'atribueixes no em sent identificat.
Em parles d'una època en què "defensar Madrid era defensar Catalunya" i amb açò em recordes el llenguatge de Montillas i Chacons del Partit Espanyol a Catalunya d'avui: ZP és el millor per Catalunya, quina sort que tenim de ZP, etc, etc... Vols dir que ha evolucionat gaire aquell missatge fins avui, salvant les distàncies i les circumstàncies de l'època? Ens l'hem de seguir creient quan la RENFE que transporta el poble senzill que tu dius falla cada dia mentre a la Metròpolis no paren de fer millores en transport i carreteres? Hem de seguir sempre igual governin els "espanyolistes" o els "espanyols senzills", que es passen la pilota uns als altres, amb problemes de transport aeri per anar de Menorca a la península, amb vols mes cars i menys freqüències, que per nosaltres no són cap luxe sinó una necessitat?
Quan jo parl dels "vencedors", que alguna vegada ho he fet, no em referesc exclusivament als franquistes ni a la "guerra civil" del segle passat, sinó d'una forma més àmplia a la imposició d'una nació sobre les altres els últims 300 anys com a mínim.
Per la resta, poca cosa a dir, jo també tenc amics a Madrid i per suposat que a Barcelona hi ha gent odiosa, pel que no entrarem en obvietats.
Llàstima que no se't publiqués la resposta de dissabte, tal vegada hi hauria hagut un debat interessant.
L'INDIGNAT QUE S'AVORREIX
Quan hem refereixo a que en un temps "defensar Madrid era defensar Catalunya", no estic -como injustament i de cara a la teva afició, tergiversant, vols fe creure- fent campanya d'en ZP ni de Ciutadans. Simplement faig referència als cartells que durant la guerra (que vols oblidar per llunyana, pero que, curiosamente, acustumes a legitimar-te en fetes i fites molt mes antigues)es penjaven als carrers de Barcelona sol·lictant reforços davant l'assaig dels franquistes a Madrid durant la tardor del 36; i que va estar a punt de finalitzar rapidament la maleïda guerra (pero hi va haver espanyols, tant com els altres, respectuosos amb els privilegis que mereixen els ciutadans de determinats territoris estatals -gent humil-, que ho varen evitar; no evidentmente la repugnant burguesia industrial barcelonina, bistia ferotge insaciable). I a que en aquell temps les posicines enfrontades, evidentment, no eran espanyolistes vs separatistes. Poca cosa mes volia dir. Que evidentment tots els no separatistes no son espanyolistes ni, en conseqüència fatxes, etc...
Que encara no em evolucionat, vaja! Que no en s ha arribat el "CAmino de DAmasco" que provoqui la conversió cap a la banda bona.
Enhorabona pel teu blog; i gracies per deixarme opinar.
PD.- Esper que al premer el botonet quedi publicat el comentari, pero desitjaria que no fos en primera plana (fe un comerntari ràpid a un altre article per evitar-ho si de cas) que no vull treure.t protagonisme. Es més, pots intentar crear un contenidor específic per les meves discordàncies i exabruptes, propies de un no convers, que encra no ha vist la llum.
INDIGNAT
Salut a tothom.
Indignat, en cap moment he volgut fer creure a ningú que feies propaganda de cap partit. Estic segur que si ho volguessis fer ho faries i que no era la teva intenció. Tu em parles dels cartells de la guerra civil que demanaven ajuda per Madrid i jo només he dit que les teves paraules em recorden, salvant totes les distàncies i les circumstàncies de cada època, al discurs de Montillas i Chacons, no que açò ho haguessis dit tu.
Si jo hagués hagut de lluitar en aquella guerra, segurament tu i jo hauríem estat en el mateix costat. Però no oblidem que les guerres que l'espanyolisme ha generat en els últims segles han tingut com un dels seus detonants principals impedir la llibertat de les nacions d'Espanya.
Potser algun dia hi arribaré a parlar a fons de la guerra del 1936-1939, però ara mateix en tenc prou amb la falsificació de la història al s. XVI i el 9 de juliol de Ciutadella...
Gràcies de totes maneres per felicitar-me pel bloc. Per suposat, pots opinar sempre que vulguis.
Publica un comentari a l'entrada