Una enquesta realitzada per la Universitat Oberta de Catalunya amb motiu del seu estudi Llengua i identitat a Catalunya, presentat la setmana passada, dóna una clara majoria de partidaris de la independència del Principat en cas de realitzar-se un referèndum. Segons la UOC, "un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s’abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquestes xifres són les més altes a favor de la independència de Catalunya que s’han trobat fins ara en una enquesta".
Aquestes respostes, si es tenen en compte els abstencionistes i els diferents posicionaments dels que declaren que estan indecisos, donarien uns resultats sempre a favor de la independència del Principat:
- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos també s'abstingués el resultat del referèndum seria:
62,29% Sí
37,71% No
- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos votessin en contra de la independència, el resultat del referèndum seria:
51,92% Sí
48,07% No
- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos es dividissin en les mateixes proporcions que diu l'enquesta, el resultat del referèndum seria el mateix que en el primer supòsit:
62,29% Sí
37,71% No.
Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos votessin a favor de la independència, el resultat del referèndum seria:
68,56% Sí
31,44% No
La notícia va saltar ràpidament als mitjans, com es pot veure a Vilaweb, a Tribuna.cat, a Crònica, a Nació Digital, a El Singular Digital, a l'Avui.cat, o al Racó Català.
Amb unes dades així, que confirmen i recorden altres enquestes difoses en aquesta presentació que ja havia enllaçat alguna vegada, en una situació com l'actual, sense la polarització d'una campanya pel Sí o pel No que com a molt prest el partit més agosarat planteja pel 2014, i que acabi de decidir els indecisos, s'evidencia que la majoria social que clama per un Estat propi és una realitat al Principat. I una realitat transversal que la partitocràcia actual no representa ni està disposada a reconèixer. Precisament també fa poc el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat donava a conèixer el seu Baròmetre del mes de maig. Però a diferència de l'estudi de la UOC, el CEO no demana directament pel sentit del vot en cas d'un referèndum, sinó sobre com hauria de ser la relació Catalunya-Espanya amb diferents opcions a triar. Tot i així, es segueix reflectint que la majoria de ciutadans vol un Estat propi (independent o federat) i que es considera insuficient el nivell d'autonomia actual. I tot açò quan no fa ni dos anys que hi ha aprovat un nou Estatutet colonial que ni s'aplica ni tenen cap pressa per aplicar a la metròpoli castellana.
Davant la importància d'aquestes informacions, i com que parlam de la voluntat democràtica dels ciutadans, tots els demòcrates haurien d'estar ja demanant un referèndum d'autodeterminació pel Principat. Però no, resulta que els nacionalistes espanyols segueixen posant la nostra dependència de l'Estat castellà per davant de qualsevol consideració democràtica. Només cal veure aquests dies l'actitud obstruccionista i tancada del PPSOE sobre el plantejament escrupulosament democràtic del Lehendakari Ibarretxe per saber que des de Castella només tenen la imposició nacionalista vestida de legalitat espanyola com a única font del seu poder. No és estrany que el discurs de la proclamació unilateral d'independència per part d'una majoria parlamentària legítima, d'altra banda l'única opció efectiva i realista, es vagi obrint camí a marxes forçades.
Però no són només els nacionalistes espanyols els que miren cap a una altra banda. A què esperen els partits catalans suposadament sobiranistes a decidir-se a plantejar el plebiscit o la proclamació de la independència si tenen la majoria suficient per fer-ho? Si dels Congressos de CDC i ERC d'aquest estiu no en surten unes direccions que apostin decididament per l'exercici d'aquest dret de forma immediata, i es deixen de fer proclames vagues i ambígües per reclamar un dret que no hem de demanar a ningú, sinó que ja tenim i que només depèn de nosaltres i no d'algú que ens el negarà sempre, ja veurem si sorgeix qui vulgui recollir els més de 300.000 vots que estan a l'espera de ser representats per una força política que no tengui com a objectiu gestionar administrativament una colònia i que consideri innegociable la recuperació de la sobirania.
L'esforç de donar prioritat al projecte comú de la independència per davant d'ideologies i de personalismes és ja ara mateix una demanda cada vegada més difícil de silenciar i una necessitat per sortir de la desafecció que provoca la política entre als ciutadans al Principat, pel que si no és possible visualitzar a curt termini aquesta majoria amb els partits actuals, no serà gens descartable que es presenti un nou projecte per superar l'actual sistema de partits en les properes eleccions colonials previstes pel 2010. Però és factible la irrupció d'una formació política que aglutini els diversos sectors independentistes actualment extraparlamentaris, que torni a il·lusionar els desencantats per la manca de credibilitat de CiU i ERC, que rebi el suport d'alguna de les plataformes sobiranistes que han anat apareixent en els darrers temps o d'entitats de la societat civil que s'hi adhereixin?
Experiències en l'aparició de nous partits de recent creació tant al Parlament del Principat com al Congrés espanyol demostren que és possible, tot i que amb els seus resultats està per veure la seva eficàcia per aconseguir els objectius. És clar que aquests exemples representen realitats i demandes totalment oposades a les que són majoritàries al Principat, favorables a un Estat propi. El que no s'ha fet fins ara en l'àmbit del sobiranisme és una coalició de partits i organitzacions ja existents, amb estructura pròpia i implantació creixent que es presentin conjuntament amb l'únic objectiu de trencar definitivament amb l'Estat castellà. I de ser així, quins efectes reals tindria en la correlació de forces i en l'impuls definitiu per la creació d'un Estat propi? Si CiU i ERC segueixen donant l'esquena com a partits a treballar plegats per dir adéu a la submissió a la Gran Castella i en favor de la majoria, no hi haurà més remei que comprovar-ho.
Aquestes respostes, si es tenen en compte els abstencionistes i els diferents posicionaments dels que declaren que estan indecisos, donarien uns resultats sempre a favor de la independència del Principat:
- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos també s'abstingués el resultat del referèndum seria:
62,29% Sí
37,71% No
- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos votessin en contra de la independència, el resultat del referèndum seria:
51,92% Sí
48,07% No
- Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos es dividissin en les mateixes proporcions que diu l'enquesta, el resultat del referèndum seria el mateix que en el primer supòsit:
62,29% Sí
37,71% No.
Si el 27,1% que diu que s'abstindria s'abstingués i l'11,7% d'indecisos votessin a favor de la independència, el resultat del referèndum seria:
68,56% Sí
31,44% No
La notícia va saltar ràpidament als mitjans, com es pot veure a Vilaweb, a Tribuna.cat, a Crònica, a Nació Digital, a El Singular Digital, a l'Avui.cat, o al Racó Català.
Amb unes dades així, que confirmen i recorden altres enquestes difoses en aquesta presentació que ja havia enllaçat alguna vegada, en una situació com l'actual, sense la polarització d'una campanya pel Sí o pel No que com a molt prest el partit més agosarat planteja pel 2014, i que acabi de decidir els indecisos, s'evidencia que la majoria social que clama per un Estat propi és una realitat al Principat. I una realitat transversal que la partitocràcia actual no representa ni està disposada a reconèixer. Precisament també fa poc el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat donava a conèixer el seu Baròmetre del mes de maig. Però a diferència de l'estudi de la UOC, el CEO no demana directament pel sentit del vot en cas d'un referèndum, sinó sobre com hauria de ser la relació Catalunya-Espanya amb diferents opcions a triar. Tot i així, es segueix reflectint que la majoria de ciutadans vol un Estat propi (independent o federat) i que es considera insuficient el nivell d'autonomia actual. I tot açò quan no fa ni dos anys que hi ha aprovat un nou Estatutet colonial que ni s'aplica ni tenen cap pressa per aplicar a la metròpoli castellana.
Davant la importància d'aquestes informacions, i com que parlam de la voluntat democràtica dels ciutadans, tots els demòcrates haurien d'estar ja demanant un referèndum d'autodeterminació pel Principat. Però no, resulta que els nacionalistes espanyols segueixen posant la nostra dependència de l'Estat castellà per davant de qualsevol consideració democràtica. Només cal veure aquests dies l'actitud obstruccionista i tancada del PPSOE sobre el plantejament escrupulosament democràtic del Lehendakari Ibarretxe per saber que des de Castella només tenen la imposició nacionalista vestida de legalitat espanyola com a única font del seu poder. No és estrany que el discurs de la proclamació unilateral d'independència per part d'una majoria parlamentària legítima, d'altra banda l'única opció efectiva i realista, es vagi obrint camí a marxes forçades.
Però no són només els nacionalistes espanyols els que miren cap a una altra banda. A què esperen els partits catalans suposadament sobiranistes a decidir-se a plantejar el plebiscit o la proclamació de la independència si tenen la majoria suficient per fer-ho? Si dels Congressos de CDC i ERC d'aquest estiu no en surten unes direccions que apostin decididament per l'exercici d'aquest dret de forma immediata, i es deixen de fer proclames vagues i ambígües per reclamar un dret que no hem de demanar a ningú, sinó que ja tenim i que només depèn de nosaltres i no d'algú que ens el negarà sempre, ja veurem si sorgeix qui vulgui recollir els més de 300.000 vots que estan a l'espera de ser representats per una força política que no tengui com a objectiu gestionar administrativament una colònia i que consideri innegociable la recuperació de la sobirania.
L'esforç de donar prioritat al projecte comú de la independència per davant d'ideologies i de personalismes és ja ara mateix una demanda cada vegada més difícil de silenciar i una necessitat per sortir de la desafecció que provoca la política entre als ciutadans al Principat, pel que si no és possible visualitzar a curt termini aquesta majoria amb els partits actuals, no serà gens descartable que es presenti un nou projecte per superar l'actual sistema de partits en les properes eleccions colonials previstes pel 2010. Però és factible la irrupció d'una formació política que aglutini els diversos sectors independentistes actualment extraparlamentaris, que torni a il·lusionar els desencantats per la manca de credibilitat de CiU i ERC, que rebi el suport d'alguna de les plataformes sobiranistes que han anat apareixent en els darrers temps o d'entitats de la societat civil que s'hi adhereixin?
Experiències en l'aparició de nous partits de recent creació tant al Parlament del Principat com al Congrés espanyol demostren que és possible, tot i que amb els seus resultats està per veure la seva eficàcia per aconseguir els objectius. És clar que aquests exemples representen realitats i demandes totalment oposades a les que són majoritàries al Principat, favorables a un Estat propi. El que no s'ha fet fins ara en l'àmbit del sobiranisme és una coalició de partits i organitzacions ja existents, amb estructura pròpia i implantació creixent que es presentin conjuntament amb l'únic objectiu de trencar definitivament amb l'Estat castellà. I de ser així, quins efectes reals tindria en la correlació de forces i en l'impuls definitiu per la creació d'un Estat propi? Si CiU i ERC segueixen donant l'esquena com a partits a treballar plegats per dir adéu a la submissió a la Gran Castella i en favor de la majoria, no hi haurà més remei que comprovar-ho.
Entrades
7 comentaris:
que esperau idò?
Que us subvenionin l'aventura?
I aqui a les illes suposo que no teminm dret a decidir; ja ho faran ells per nosaltres. Qui som la seva ciutat de vacances; la seva protocolonia; necessaria en tot pais amb pretensiones imperialistes.
Qui ale que faria si pleguessiu!! Jo estic a favor de la vostra independència; i deixar de sentir el vostre repugnant discurs.
Almenys reconeixes obertament avui que margines la ideologia. Ja era hora que diguessios les coses clares.
El mal es que ens voleu endur cap a la vostra aventura.
Aquesta enquesta és realment bonica. Ara, m'agradaria saber per on es va fer. Ha de ser fora de Barcelona, perquè la capital de Catalunya t'asseguro que està plena de gent que pensa en tot excepte en sobiranies.
Anònim, el dia que et sumis al cantó sobiranista veuràs que les coses a les Balears funcionen millor. La descentralització i l'eficàcia són el futur. La mentalitat de funcionari va caure definitivament amb la Glasnot. Mira cap endavant, sense pors.
Anònim, açò és el que em deman jo, a què esperam? La millor subvenció arribarà després de la independència, que serà poder disposar dels fruits del nostre propi treball sense que ens els prenguin.
A les Illes ens haurem de decidir en el seu moment, que més ens val... Si volem continuar essent un colònia de l'Estat castellà, s'haurà d'acceptar democràticament. Però si el que volem és ser un Estat, ho acceptaran els antidemòcrates nacionalistes espanyols?
Si et resulta repugnant la democràcia no et preocupis, quan els Països Catalans ens haguem independitzat podràs anar a viure a una Castella monolítica, dictatorial i absolutista si vols, que és el que els agrada per allà.
Jo no margín cap ideologia, excepte les que no respecten la llibertat. El que passa és que per ser independents hem d'ajuntar gent d'ideologies diferents que tenen com a punt en comú recuperar la sobirania. O és que els espanyols posen la seva ideologia per damunt de la seva independència? O els francesos, o qualsevol nació normal? Idò nosaltres tampoc. De fet, sempre he dit el mateix, i l'experiència d'Unitat per les Illes, treballada amb temps i en el context polític del Principat seria un revulsiu. Però crec que és més fàcil implantar el comunisme a nivell mundial que aconseguir que CiU i ERC treballin junts. Per tant, potser val més arreplegar els qui hi estiguin d'acord en una nova formació.
Tu hauries de fer cas al que et diu en Dessmond, no sacralitzis la teva visió "decimonònica" o "vigesimònica" de la societat, que la Guerra Freda ja ha passat a la història.
A banda de que ja fa temps que penso que potser ja començaria a ser hora de deixar de fer enquestes i anar seriosament i democràticament a votar, treus un tema molt interessant que queda al marge del debat de si Catalunya principat, de si els països catalans, de si s’hi ha d’afegir l’Alger o el Carxe (actualment província de Múrcia), etc.
Sembla ser que tothom dona per bo que un eventual futur teòric referèndum per decidir si volen seguir amb els padrins actuals o considerar-nos ja majors d'edat i prescindir-ne, hi ha molta gent que pensa i diu en veu alta que per triomfar un referèndum d'aquesta naturalesa s'haurien d'establir uns percentatges mínims, tant de participació com de vots a favor. El percentatge mínim de participació encara el puc arribar a entendre però l’altre no l’entenc. Fa poc en un altre blog va sortir el tema i jo vaig aportar-hi la següent reflexió:
"Sempre que es parla d'aquestes coses se'm planteja un dubte. Per què s'ha d'exigir que els vots emesos favorables a la independència han de ser més que el 50% més 1 vot? Un exemple: si per tirar endavant la independència s'exigeix un mínim del 55% a favor i el resultat de la votació és d'un 54% a favor, un 44% en contra i el 2% de blanc/nuls, és lògic que el 44% s'imposi sobre el 54%? És això més democràtic que el 50% més 1 vot? Per què?”
Encara no he trobat ningú que pugui contestar aquesta pregunta amb arguments sòlids i democràtics.
Miquel, és que d'arguments sòlids i democràtics per defensar que el 49% s'hagi d'imposar al 51% no en trobaran.
L'invent del 55% mínim de partidaris del SÍ el va posar l'antidemòcrata espanyol d'en Javier Solana perquè es devia pensar que així impediria la independència de Montenegro, cosa que no va aconseguir, i que a més es podria guardar les espatlles per si aquí algú podia pensar en imitar l'exemple d'un referèndum. Però vet aquí que la pròpia dinàmica dels pobles ja ha superat aquesta limitació amb la independència unilateral de Kosovo, reconeguda pels Estats Units i la majoria de països de la Unió Europea, entre els que no s'hi compta l'Estat castellà, és clar...
La política internacional dels espanyols, que a vegades sembla incomprensible, s'ha de mirar en clau dels interessos interns de la Gran Castella. Per què si no l'Aznar feia la pilota als EUA en una guerra amb tota l'opinió pública en contra, la legalitat internacional en contra i sense treure'n res a canvi, si no era per assegurar-se el suport dels americans, tradicionalment favorables a les independències en general, i també a la de la nostra nació en particular, quan es plantegi el cas català. Perquè saben que el cas es plantejarà.
Una reflexió, sobre la qüestió de noms, pens que en Joan Fuster i molt pitjor en Guia, es van equivocar. La unitat, la llibertat i per tant la democràcia de les nostres terres, vindrà a través d'una potenciació de cada una d'elles. Crec idò, que cal treballar per Menorca, aixina s'estén, s'assoleix el mateix objectiu, i s'avança millor! SALUT!
No sé si es van equivocar amb la qüestió del nom o no Alexandre, però el que és segur és que no era un tema tan "senzill" com deia en Guia...
Planteges una cosa que tot i ser un clàssic, és fonamental. I precisament en açò estic, el darrer article sobre el "primus inter pares" i el que estic preparant té a veure amb açò.
Publica un comentari a l'entrada